Quique Llopis es lesiona en el calfament i no pot lluitar pel podi en una competició, l'Europeu en pista coberta, que sembla maleït per al valencià
Fa dos anys, Quique Llopis va acabar en un hospital. Un ensopec amb un tanca li va deixar KO sobre el tartan. Minuts d'angoixa que ja només són un record. Apeldoorn era el lloc per a rescabalar-se. L'hivern havia sigut excel·lent, amb dos carreres que li van deixar mirant als ulls el rècord d'Espanya que compartix amb Orlando Ortega (7.48). En les semifinals, al matí, amb males sensacions va tornar a quedar-se al tall (7.49). Això li feia ser optimista, però a la nit, de tornada a l'estadi amb els seus feixos de llum apuntant al cel, el valencià estava esprement-se en el calfament i va notar un dolor en la zona de l'engonal. Un Europeu en pista coberta tornava a torçar-se. Una altra vegada KO. La jornada, almenys, la va arreglar Lester Lescay, castellonenca d'adopció des que es va casar amb una xica de Borriana, que va superar els seus problemes físic en l'isquiotibial i va aconseguir pujar al podi amb un millor salt de 8,12.
Llopis, que mai es concedix una celebració estrafolària en els seus èxits, tampoc es va esquinçar les vestidures davant este contratemps. “Ens hem fet mal calfant. Quan anem al límit amb el cos, pot fallar. Hui ens ha fallat però hem d'estar molt contents i molt orgullosos de la temporada que hem fet”.
L'atleta de Bellreguard va explicar que havia sigut una molèstia “per la zona de l'aductor”, encara que no sabia amb exactitud quina tenia. “No estic xafat. Òbviament sent molta ràbia per no haver pogut eixir ací a lluitar per una de les medalles, però al final és pista coberta i no em preocupa en excés, per a mi és una preparació per a l'aire lliure i ara només toca recuperar-se i anar pel bo que és l'aire lliure”, explica el pupil de Toni Puig en relació a una distància, els 110 metres barres, que li són més propicis que els 60.
Lester Lescay va eixir de l'Omnisport Arena amb la bandera d'Espanya a l'esquena. El cubà nacionalitzat espanyol s'estrenava amb un gran resultat i una marca (8,12) que és la millor de sempre sota sostre i mínima per al Mundial de Nanjing, del 21 al 23 de març, i per al Mundial a l'aire lliure de Tòquio. El saltador que entrena amb Luis Felipe Méliz va aconseguir superar les molèsties físiques i durant diverses rondes va ser líder de la final. Fins que el gegant búlgar Bozhidar Saraboyukov va saltar 8,13 i l'italià Mattia Furlani també 8,12, però amb segona millor marca.
Fàtima Diame diu que és una xica tranquil·la. Una persona que s'asseu en les cadires al costat del passadís del salt de longitud i espera sense immutar-se al fet que salten les rivals que encara poden deixar-la fora en l'última ronda, quan la valenciana, sèptima amb un millor salt de 6,59, té un peu dins de la final.
L'atleta que entrena amb Iván Pedroso ha sabut sobreposar-se a un hivern complicat. Una lesió en el taló dret, un edema al peu amb el qual bat en la taula, el va obligar a buscar un pla B: reduir la seua carrera un pas, fins a 17 suports, i saltar amb la cama contrària, amb l'esquerra. Diame recorda que quan era més jove Rafa Blanquer, llavors el seu entrenador, li va ensenyar a saltar amb les dos cames perquè algun dia podria ser-li útil. I eixe moment ha arribat en Apeldoorn, on encara es veu capaç de lluitar per pujar al podi. “Estic feliç i amb moltes ganes d'estar en la final. El primer salt ha sigut molt fàcil. Iván m'ha dit que hui no m'anava a dir moltes coses, que m'ho deixava a mi sola. No hem treballat molt amb esta cama i tinc uns xicotets desajustaments en la carrera, però sé que puc saltar més si ajuste millor”.
