L'atleta del CAVA Ontinyent es classifica per a les semifinals de l'Europeu després d'anys de lesions i Eusebio Càceres encén l'alarma després de sentir molèsties en l'isquiotibial que no li impedixen aconseguir la seua quinta final

Orlando Ortega acaba de córrer sobre el tartan blau de l'Estadi Olímpic de Roma. Ha sigut una carrera modesta: un sèptim lloc amb un temps de 13.79. Res de l'altre món per a tot un subcampió olímpic. Però el corredor de tanques nascut a l'Havana, que ara residix a Barcelona i córrer pel CAVA Ontinyent, explica en la zona mixta, en els soterranis de l'estadi, que això és un èxit per a ell encara que no haja entrat ni en les semifinals. Però a mitat discurs se li acosta Kevin Sánchez, un altre que representa a la Comunitat Valenciana i que ha caigut eliminat en una altra sèrie (13.95), i li comunica que s'ha classificat per temps. Ortega es queda sense paraules, se senta a la gatzoneta i esclafix a plorar. “Només la meua dona, la meua família i la meua psicòloga (Toñi Martos, la mateixa que va treballar amb la campiona olímpica Ruth Beitia) saben tot el que he lluitat per a arribar ací i complir el meu somni. Mai m'he donat per vençut, sempre he intentat donar el millor. Això és un triomf i un assoliment per a mi. He jugat amb les cartes que tenia i he passat a les semifinals. Estic molt orgullós”.

L'atleta, que entrena amb el seu pare, un altre Orlando Ortega, ha superat diverses lesions des de la seua última gran competició internacional, el Mundial de Doha, fa cinc anys. Les més greus, un trencament del recte anterior abans de l'Iberoamericà de La Nucia, en 2022, , ja en 2023, un trencament del semitendinoso que el va obligar a passar pel quiròfan. Ara, ja amb 31 anys, està de tornada, una altra vegada entre els millors, el seu lloc.

El que fora subcampió olímpic creu que en tot este temps el que més ha perdut és competitivitat, eixe ritme de competició. Es va anar com el líder de les tanques a Espanya i torna per darrere, ara mateix, de dos companys com Asier Martínez i el valencià Quique Llopis. “Són molt bons, poden fer el que els done la gana. Ara vull acostar-me a ells tot el que puga”.

Un altre que porta molts anys en l'elit és Eusebio Càceres, que ja pot dir que ha estat en sis Campionats d'Europa. El saltador d'Onil necessitava saltar huit metres per a classificar-se directament per a la final de la longitud i en el seu primer intent va fer 7,98, la seua millor marca de l'any i a només dos centímetres de la classificació. Un bon inici. Però en el segon, just quan espentava en la batuda, va sentir un dolor en la part posterior de la cuixa que li va espantar i li va traure del concurs. Dos nuls que no van aconseguir traure-li de la final, la quinta de la seua carrera.

“Estic un poc espantat. Tinc ganes de veure als metges i els fisios i saber què em passa. És una situació rara perquè em deixa fer els salts, però no sé si quan vulga tornar a espentar com l'estic fent en els entrenaments em deixarà. I damunt a unes setmanes dels Jocs…”, va explicar el saltador alacantí, que necessita saltar 8,05 per a aconseguir una plaça per a París. Càceres no sabrà fins a este dissabte si està en condicions de competir al màxim rendiment en la final del diumenge.