L'atleta de Bellreguard aconseguix el seu millor resultat internacional i ho fa amb la seua millor marca de sempre (13.22)

Quique Llopis, un tipus seriós en la pista, fred com una panna de glaç, moderat en les victòries i en les derrotes, estrenyia el puny, posava amb la bandera i poc més després d'haver aconseguit el millor resultat de la seua carrera esportiva, breu encara als seus 23 anys: la medalla de plata en la final dels 110 metres barres de l'Europeu de Roma. Però mentres, amb l'estadi enfurit per un nou èxit de l'atletisme italià en el campionat, el seu campionat, Toni Puig, el seu entrenador, un veterà, feia salts d'alegria en la graderia.

El valencià estava feliç a la seua manera: “Se'm fa rar saber que soc subcampió d'Europa. No m'ho acabe de creure. Ara a continuar treballant com fins ara i a assimilar tot això. En travessar la meta he pegat un crit, alguna cosa que no m'havia vist fer ningú mai. Ha sigut com alliberar tensions d'alguna cosa que porte temps buscant i que pensava que tenia a les cames i ho podia aconseguir. M'he llevat un gran pes de damunt”.

El corredor de tanques de Bellreguard va aconseguir el segon lloc després de firmar una altra vegada, la tercera esta temporada, la seua millor marca personal. Llopis va córrer en 13.16 i només va cedir davant l'italià Lorenzo Simonelli (13.05, líder europeu de l'any). Per darrere, un abisme: el suís Jason Joseph era tercer (13.43), el francés Raphael Mohammed, quart, i Asier Martínez, el seu amic, el seu company d'habitació, quint.

En les semifinals, Orlando Ortega, s'acomiadava amb un somriure després d'acabar amb un temps de 13.64. L'atleta del CAVA Ontinyent es donava per satisfet. “Roma és un punt de partida per a mi. Ara ja es pot dir que Orlando Ortega ha tornat”.

En la final dels 5.000 metres, Thierry Ndikumwenayo només va poder ser quint malgrat que arribava amb la millor marca europea de l'any. En una carrera amb molts participants, 27, el xicotet atleta nascut a Burundi i resident a Castelló, on entrena des de 2020 amb Pepe Ortuño, no va saber com dominar-la. A un ritme massa còmode per a la majoria, no va saber imposar eixe bon estat de forma que va exhibir a Oslo fa només uns dies. Ara li queda la revenja en la final dels 10.000 dimecres que ve.

Un altre que va eixir molt decebut va ser Eusebio Càceres, que encadena una decepció després d'una altra en cada campió. El saltador d'Onil, tossut, sempre torna. A Roma va patir una lesió en l'isquiotibial en la classificació i en la final , la seua sexta final en un Europeu, no va poder rendir com esperava. Es va quedar onzé amb un salt de 7,54. Ni tan sols va poder passar a la millora. “És una merda, però és la merda que m'ha tocat”, es va lamentar l'alacantí.

Encara que ell sempre continua mirant cap avant i pensa que encara té l'oportunitat de recuperar-se -“no és greu, en res podré tornar a saltar”- i saltar els 8,05 metres que li ficarien en els Jocs Olímpics de París, un repte i un objectiu que podria compensar unes últimes temporades molt ingrates.

NOU MEDALLES

La medalla de Llopis és la novena de l'atletisme valencià.

Domingo Ramón, bronze a Atenes 82 (3.000 m obstacles)

Toni Andrés, Juanvi Trull i Andreu Martínez, bronze a Budapest 98 (4x400)

Glory Alozie, or a Munic 2002 (100 metres barres)

Indira Terrer, bronze a Zuric 2014 (400)

Orlando Ortega, bronze a Berlín 2018 (110 metres barres)

Laura Méndez, plata per equips a Munic 2022 (marató)

Quique Llopis, plata a Roma 2024 (110 metres barres)