Peleteiro, Mechaal, Ben, Vicente, Càceres, Diame,

Llopis... Les estreles espanyoles triomfen en un Gran Premi que reunix més de 5.000 persones

La ciutat on les alegries atlètiques no s'escatimen. Un asfalt llegendari. Una pista descoberta -pati del col·legi per a Joshua Cheptegei i Letesenbet Gidey- que és història de l'esport més antic del món. I una altra retallada, short track com dictaminen els nous temps, que va camí de ser-ho. L'alberga el Palau Velòdrom Luis Puig i esta vesprada va tornar a reclamar a crits l'Europeu de 2027; més de 5000 persones, no hi ha míting sota sostre a Espanya amb major densitat en les tribunes.

Deia la local Fatima Diame, que es va emportar el triomf en la longitud després d'un salt de 6.53 i cinc viatges invalidats cap a l'arena, que mai havia vist la instal·lació amb eixe ambient en les graderies, amb tanta gent ansiosa de màgia: “I això que pràcticament he viscut ací”. Deia també que venia de carregar volum d'entrene a Barcelona, que la coberta és pur tràmit este curs, que els seus objectius esperen a l'estiu i que “confie en mi i Iván Pedroso, el meu entrenador, també. Es què s'espera molt de mi fa temps… vaig al meu ritme però, per què no va ser este el meu any?”.

Una sèrie calcada, victòria, cinc nuls i un únic bote vàlid (també el quart: 7.73), va oferir el seu company d'entrenament i gran referent del la Comunitat Valenciana, Eusebio Càceres, qui reconeixia tindre “un problema, clarament. He d'arreglar l'ajust en la taula però em quede amb què els nuls han sigut llargs”. Quart en Jocs, Mundial i Europeu, assegurava “sentir-se com un juvenil, provant coses noves i veient que estic forta i amb ganes de tornar a saltar molt” quan se li preguntava per la seua segona temporada sota els ordes de Pedroso”.

Tots dos saltadors van ser les primeres estreles a saltar a escena. Després van arribar moltes més. Número complicat de quantificar, perquè les emocions s'anaven succeint a ritme quasi tan frenètic com el d'Alba Borrero, (7.34, marca personal) que va rebentar els pronòstics i es va imposar a velocistes de nivell internacional contrastat en els 60 metres (en xics va manar el britànic Dewi Thomas amb 6.77).

Va tardar a animar-se el 1500 femení. Ho va fer al pas del 1000, quan la romanesa Lenuta Petronela va llançar un atac llarg i sostingut que va concloure en 4.14.91. No va poder aplacar-ho la campiona d'Espanya sub 23 Marina Martínez, segona després d'una espectacular persecució -la seua última recta va ser un exercici de revolució de cames fascinant- amb un registre de 4.15.27. Mateix guió en la prova masculina, encara que la valentia de l'etíop Melese Nberet va ser primerenca i exagerada. I no va obtindre la mateixa recompensa. Va apurar a la llebre, Saúl Martínez, fent-li els primers 400 metres al caient dels 56 segons, un ritme massa encabritat pel qual va acabar pagant factures en l'últim gir, on li va ajusticiar el turc Mehmet Çelik (3.40.12).

El 800 femení va ratificar el retorn a primera línia de Lucía Pinacchio, la campiona d'Espanya i semifinalista europea de 2022. En la seua tercera carrera del curs (després de quasi dos anys fora de l'atletisme degut a problemes físics i psicològics) es va fer amb la victòria dictant una lliçó d'estratègia. Va veure l'esquena de Zoya Naoumov i Natalia Romero durant tota la prova, però va emergir en l'últim hectòmetre per a depassar-les i alçar els braços en 2.04:42. Radiant estava en zona mixta: “Emoció per sentir-me jo mateixa en la pista, no puc estar més feliç. No estava pensant en cap marca, només aprofitar l'oportunitat de ser ací perquè fa un any i mig no estava corrent”.

En les quatre voltes de xics va haver-hi un tipus que no va permetre el més mínim motí. Finalista mundial i olímpic, campió d'Europa de la disciplina, Adrián Ben no va voler saber res de desobediències internes. Quan va llançar l'atac mancant una volta el *sunto ja només va ser entre ell i el cronòmetre. Ambiciós de sèrie, no va acabar del tot content amb el seu 1.47:75: “Em dona una mica de ràbia la marca, volia una mica més. Però m'he esforçat al màxim i està genial guanyar. El públic ha abrigallat al màxim, porte venint ací des de cadet, més de 10 anys, i mai havia vist tanta gent i, sobretot, tan involucrada en els concursos i les carreres”.

En els 60 metres tanques Enrique Llopis va clavar la mínima mundialista: 7,62. El coplusmarquista nacional va assegurar “no haver trobat sensacions, estic menys en forma que l'hivern passat, focalitzat en l'estiu”. La seua companya de prova Paula Blanquer es lluïa a casa firmant 8.24 i demostrant que presente i futur de l'especialitat passen irremeiablement pel seu talent per a flanquejar barreres.

María Forero, campiona europea sub 20 de camp a través i subcampiona de 5000 sub 23 va córrer el 3000 com si volguera atrapar de colp l'immens avenir que li espera. Va liderar la carrera durant la major part de la mateixa i va allunyar als seus rivals amb una demostració de seguretat i control de les quals no totes poden presumir als 20 anys.

L'última carrera de la vesprada va ser el mónologo de Adel Mechaal en els 3000 metres. El que fora campió continental de la distància, addicte a l'espectacle com sempre, va tirar un pols al rellotge i va guanyar: 7.43.60, mínima per al Mundial de Glasgow i millor marca espanyola de l'any. Després del seu esforç va declarar que “esta època de l'any aconseguisc el meu màxim estat de forma, m'agrada gaudir de la coberta encara que no la prepare específicament. El meu únic objectiu és gaudir, però si alguna cosa em lleva un poc el somni és baixar de 3.30 este estiu”. El plusmarquista espanyol de 1500 en pista curta no va eludir el tema candent del dia, la suspensió provisional de Mohamed Katir per part de la Unitat d'Integritat de l'Atletisme: “Fa molt bé el seu treball, és un organisme seriós i correcte, el cas de Katir no és com el meu cas, que depenia de la VIGILEU, que deixa molt a desitjar i ens lleva credibilitat als atletes. És una bona notícia per a l'atletisme el que ha succeït hui”. Esta circumstància ha impedit a l'organització de l'esdeveniment dur a terme la prova de 5000 metres en la qual *Katir pretenia atacar el rècord d'Europa.

Però no va ser Mechaal el que va tirar el tancament al Lluís Puig. Eixe honor va correspondre a la gran diva de la competició, a l'últim salt per triplicat d'Ana Peleteiro. No va haver-hi foto ni autògraf més perseguits que els de la medallista olímpica. No va arribar la tan anhelada mínima per a París, però la seua sèrie va ser molt equilibrada: un nul i cinc salts per damunt de 14 metres, el més llarg, que li va donar el triomf, 14.10. Una altra de les grans del nostre atletisme, la plusmarquista nacional de pentatló, María Vicente, concloïa segona a només dos centímetres d'Ana, que declarava estar “molt contenta perquè esta estabilitat per damunt de 14 vol dir que està a punt d'eixir. Vull tornar al meu nivell, però és un procés que cal buscar. Em falta competir, no soc capaç d'entrenar a este nivell. Quan t'envoltes de gent que et fa bé et passen poques boniques, tinc una família i una filla meravelloses, només m'he d'ocupar de treballar i portar de menjar a la meua casa”.